DEBAT

En este mundo traidor,

nada es verdad, ni mentira,

Todo es según el color

del cristal con que se mira.
Campoamor, R. (1886)

Que la veritat és quelcom que, com diu Campoamor, depèn del vidre com es mira, és quelcom que es fa evident quan es manté un debat o una discussió sobre qualsevol tema, ja que de fet la mateixa realitat no és una cosa que se’ns presenti com allò fix i immutable, sinó com un fet que cadascú interpreta d’una manera diferent.

I com interpretem la realitat? Doncs basant-nos en una sèrie d’esquemes que adquirim durant el nostre desenvolupament, que heretem dels nostre entorn familiar, heretat a la seva vegada dels entorns anteriors, i que s’afegeixen als esquemes culturals de la societat amb la que interaccionem, uns esquemes cognitius que sense ser immutables es mantenen amb una certa estabilitat durant generacions i dins espais culturals determinats, habitualment limitats per espais geogràfics. Això no vol dir que aquests esquemes no siguin inqüestionables, ni tant sols que no siguin invariables, però sens dubte que la seva transmissió forma part del desenvolupament cultural de la societat impregnant l’individu, dotant-lo de les estratègies cognitives que ens ajuden, com diuen Kim i Choi (1984) a “organitzar, interpretar i representar el mon físic i social”.

Un debat es converteix aleshores en un punt d’encontre de diferents postures on els participants ens mostren com s’apliquen aquests esquemes cognitius respecte un tema determinat. Cada opinió dels participants ens demostra com un mateix fet pot tenir múltiples interpretacions en funció d’aquests, però alhora el debat es constitueix també en un punt de negociació d’aquests esquemes, en un espai en el que els participants reflexionen prèviament sobre el tema a tractar, presenten la seva postura i la negocien amb la resta, on se’ns mostra la capacitat per a flexibilitzar els nostres esquemes, per a fer una nova representació de la realitat o la veritat que en començar crèiem immutable.

Debatre sobre la cultura i sobre les relacions interculturals, dins un context social com l’actual, al que les migracions han portat a que persones de diferents entorns culturals s’instal·lin dins el nostre, i sobre la manera en què ha de tenir encaix aquesta diversitat cultural no exempta de conflicte, requereix de la capacitat d’anàlisi i reflexió necessària per no caure en tòpics i esquemes rígids, en estereotips que ens tanquin la capacitat d’acceptar opinions o de no ser capaços de flexibilitzar les postures per tal d’arribar a un consens o, almenys, a conclusions negociades.

En el terreny de les relacions interculturals el debat constitueix un punt de partida per a posar en comú les concepcions que cada persona te sobre els conceptes de com s’han de mantenir aquestes relacions, malgrat que resulta clarament difícil de defugir d’una certa concepció etnocèntrica a l’hora de plantejar les nostres opinions, ja que com he dit abans els nostres esquemes cognitius, la manera com representem la realitat, la plantegem i ens relacionem amb el nostre entorn, es basa en bona mida en allò que hem rebut de la nostra cultura, entesa aquesta en un sentit ampli, i se’ns fa difícil mantenir una perspectiva que s’allunyi de tots aquests esquemes cognitius previs.

Debatre sobre la conveniència d’usar com a material didàctic per tractar la interculturalitat jocs com el que ens proposa aquesta web: http://www.kickamigrant.com/ , la pretensió del qual és la de fer una reflexió sobre el què suposa la immigració i treure arguments a aquells que hi veuen amb l’immigrant una amenaça econòmica, o http://www.newsgaming.com/games/index12.htm que ens proposa comprovar com la violència genera més violència, afegeix una dificultat interpretativa, ja que si bé per exemple en aquest moment jo mateix estic donant un significat determinat al simbolisme dels jocs, hom, com s’ha demostrat a aquest exercici, pot fer una interpretació molt diferent mediatitzada pels esquemes cognitius particulars, i que pot donar com a resultat una visió dels objectius o continguts d’aquests jocs totalment diferent. Així les coses, cal que l’exercici que tot debat sobre aquest tema assoleixi és el de ser capaços de que aquesta certa visió etnocèntrica no ens tregui la capacitat de criticar-la, qüestionar-la, i relativitzar-la, acceptant-la d’aquesta manera simplement com el què és: una visió particular i tant vàlida com qualsevol de les que hom pot mantenir, tal com s’ha mostrat en el debat mantingut a l’aula de l’assignatura Interculturalitat i Educació de la UOC durant aquest semestre.


J. Dewey (1933/1989). Cómo pensamos. Nueva exposición de la relación entre pensamiento y proceso educativo (p. 94). Barcelona: Paidós.

Campoamor, R., (1886). Antología poética. Madrid: Marenostrum (2005)

Perinat, A. Psicologia del desenvolupament I. Ed. Fundació UOC. Barcelona.

Llobera, J. Fonaments antropològics del comportament humà. Fundació UOC. Barcelona.