Les societats no son ens abstractes que sorgeixen del no res, les societats som les persones que les formem, les nostres relacions amb els altres i la manera com incorporem a la nostra actitud i comportament aquesta manera de relacionar-nos i l’ajustem a una sèrie de paràmetres culturals que hem rebut i els quals transmetrem mitjançant aquesta interrelació. Uns paràmetres culturals que no son en absolut immòbils sinó que s’enriqueixen amb el pas del temps, o amb les interrelacions amb altres societats, o amb persones provinents d’aquestes i que ens aporten una mirada diferent, uns valors culturals que de vegades poden sobtar-nos, fins i tot incomodar-nos, però que en tot cas sempre ens aportaran quelcom de nou, una nova visió que no es produiria de no esdevenir aquest intercanvi.
El fet migratori, l’arribada de persones d’altres cultures que per força hauran de conviure amb nosaltres, que formaran part del nostre veïnat i amb els quals compartirem metge a l’ambulatori, mestre dels nostres fills a l’escola, cua al banc, etc..., no hauria de representar quelcom negatiu, és un fet que s’ha de gestionar sense tenir la supèrbia de pensar que nosaltres som els rics i ells els qui han vingut a robar-nos les nostres feines, sense un sentiment de superioritat cultural que ens pugui presentar els nouvinguts com procedents d’entorns culturals inferiors als nostres, ans el contrari, i sense entrar a valorar el fet econòmic que ha impulsat la immigració, hem de ser conscients que la barreja cultural suposa un enriquiment. De fet, la riquesa cultural del nostre país es fonamenta, justament, en l’intercanvi que històricament han suposat les diferents onades d’immigració.
Parlar d’interculturalitat és parlar de relativitzar, de ser conscient que no hi ha veritats absolutes, i per tant, que no hi ha una cultura que hagi de ser hegemònica sobre una altra, sinó que es tracta de descobrir, de contactar amb altres cultures i intercanviar, tal com deia abans d’enriquir-nos, compartir experiències i de ser capaços de comunicar-nos amb qui considerem diferent, per tal que aquesta comunicació ens porti a un enteniment mutu que sigui, en definitiva, la base sobre la que es produeixi una convivència sense tensions, i que, com una bona salsa, la cultura estigui plena d’aromes diferents, d’un sabor exquisit i lligada de manera que amaneixi tot tipus de menjar de manera que aquest es converteixi en un deliciós plat.
I per tal que aquesta convivència cultural sigui viable, que aquest intercanvi es produeixi sense tensions ni discriminacions, que es produeixi un diàleg cultural real, s’ha de començar per l’educació, entenent aquesta com el procés mitjançant els qual ens formem com a persones amb la nostra participació dins diferents àmbits (família, escola, amics, etc.). Incidir en aquests àmbits promovent canvis d’actitud que generin l’acceptació de la Interculturalitat, dels avantatges i beneficis que aquesta ens aporta, i tanmateix adquirir els coneixements necessaris per a intervenir en situacions on es donen situacions multiculturals on poden aparèixer conflictes, conèixer també els recursos administratius disponibles, tant a nivell local com europeu son, potser, part de les competències que espero assolir en una assignatura com aquesta anomenada, justament, Interculturalitat i Educació.
Dins un mon on l’entorn virtual s’ha convertit en un àmbit de relacions personals on transcorre gran part del nostre temps, i d’aquesta manera forma part del nostre procés de desenvolupament, i per tant també i potser encara més acusadament, dels nens i els joves; els educadors interessats en promoure la interculturalitat de la qual parlàvem no han d’estar exempts del coneixement i ús de les noves tecnologies, ans el contrari, han de prendre aquestes com a eines per tal de fomentar aquests valors.
I de fet aquest blog, que malgrat en principi es circumscriu a un àmbit acadèmic però el seu accés és públic per a tot aquell qui arribi a conèixer la seva adreça, sigui mitjançant un cercador, sigui per recomanació, etc., no té cap gran pretensió al respecte, però d’alguna manera passa a ser una altra via per a compartir coneixements, una eina d’intercanvi cultural, i per tant d’alguna manera es converteix també en una eina educativa que, espero, serveixi també per a fomentar la Interculturalitat.
El fet migratori, l’arribada de persones d’altres cultures que per força hauran de conviure amb nosaltres, que formaran part del nostre veïnat i amb els quals compartirem metge a l’ambulatori, mestre dels nostres fills a l’escola, cua al banc, etc..., no hauria de representar quelcom negatiu, és un fet que s’ha de gestionar sense tenir la supèrbia de pensar que nosaltres som els rics i ells els qui han vingut a robar-nos les nostres feines, sense un sentiment de superioritat cultural que ens pugui presentar els nouvinguts com procedents d’entorns culturals inferiors als nostres, ans el contrari, i sense entrar a valorar el fet econòmic que ha impulsat la immigració, hem de ser conscients que la barreja cultural suposa un enriquiment. De fet, la riquesa cultural del nostre país es fonamenta, justament, en l’intercanvi que històricament han suposat les diferents onades d’immigració.
Parlar d’interculturalitat és parlar de relativitzar, de ser conscient que no hi ha veritats absolutes, i per tant, que no hi ha una cultura que hagi de ser hegemònica sobre una altra, sinó que es tracta de descobrir, de contactar amb altres cultures i intercanviar, tal com deia abans d’enriquir-nos, compartir experiències i de ser capaços de comunicar-nos amb qui considerem diferent, per tal que aquesta comunicació ens porti a un enteniment mutu que sigui, en definitiva, la base sobre la que es produeixi una convivència sense tensions, i que, com una bona salsa, la cultura estigui plena d’aromes diferents, d’un sabor exquisit i lligada de manera que amaneixi tot tipus de menjar de manera que aquest es converteixi en un deliciós plat.
I per tal que aquesta convivència cultural sigui viable, que aquest intercanvi es produeixi sense tensions ni discriminacions, que es produeixi un diàleg cultural real, s’ha de començar per l’educació, entenent aquesta com el procés mitjançant els qual ens formem com a persones amb la nostra participació dins diferents àmbits (família, escola, amics, etc.). Incidir en aquests àmbits promovent canvis d’actitud que generin l’acceptació de la Interculturalitat, dels avantatges i beneficis que aquesta ens aporta, i tanmateix adquirir els coneixements necessaris per a intervenir en situacions on es donen situacions multiculturals on poden aparèixer conflictes, conèixer també els recursos administratius disponibles, tant a nivell local com europeu son, potser, part de les competències que espero assolir en una assignatura com aquesta anomenada, justament, Interculturalitat i Educació.
Dins un mon on l’entorn virtual s’ha convertit en un àmbit de relacions personals on transcorre gran part del nostre temps, i d’aquesta manera forma part del nostre procés de desenvolupament, i per tant també i potser encara més acusadament, dels nens i els joves; els educadors interessats en promoure la interculturalitat de la qual parlàvem no han d’estar exempts del coneixement i ús de les noves tecnologies, ans el contrari, han de prendre aquestes com a eines per tal de fomentar aquests valors.
I de fet aquest blog, que malgrat en principi es circumscriu a un àmbit acadèmic però el seu accés és públic per a tot aquell qui arribi a conèixer la seva adreça, sigui mitjançant un cercador, sigui per recomanació, etc., no té cap gran pretensió al respecte, però d’alguna manera passa a ser una altra via per a compartir coneixements, una eina d’intercanvi cultural, i per tant d’alguna manera es converteix també en una eina educativa que, espero, serveixi també per a fomentar la Interculturalitat.
