DEBAT

En este mundo traidor,

nada es verdad, ni mentira,

Todo es según el color

del cristal con que se mira.
Campoamor, R. (1886)

Que la veritat és quelcom que, com diu Campoamor, depèn del vidre com es mira, és quelcom que es fa evident quan es manté un debat o una discussió sobre qualsevol tema, ja que de fet la mateixa realitat no és una cosa que se’ns presenti com allò fix i immutable, sinó com un fet que cadascú interpreta d’una manera diferent.

I com interpretem la realitat? Doncs basant-nos en una sèrie d’esquemes que adquirim durant el nostre desenvolupament, que heretem dels nostre entorn familiar, heretat a la seva vegada dels entorns anteriors, i que s’afegeixen als esquemes culturals de la societat amb la que interaccionem, uns esquemes cognitius que sense ser immutables es mantenen amb una certa estabilitat durant generacions i dins espais culturals determinats, habitualment limitats per espais geogràfics. Això no vol dir que aquests esquemes no siguin inqüestionables, ni tant sols que no siguin invariables, però sens dubte que la seva transmissió forma part del desenvolupament cultural de la societat impregnant l’individu, dotant-lo de les estratègies cognitives que ens ajuden, com diuen Kim i Choi (1984) a “organitzar, interpretar i representar el mon físic i social”.

Un debat es converteix aleshores en un punt d’encontre de diferents postures on els participants ens mostren com s’apliquen aquests esquemes cognitius respecte un tema determinat. Cada opinió dels participants ens demostra com un mateix fet pot tenir múltiples interpretacions en funció d’aquests, però alhora el debat es constitueix també en un punt de negociació d’aquests esquemes, en un espai en el que els participants reflexionen prèviament sobre el tema a tractar, presenten la seva postura i la negocien amb la resta, on se’ns mostra la capacitat per a flexibilitzar els nostres esquemes, per a fer una nova representació de la realitat o la veritat que en començar crèiem immutable.

Debatre sobre la cultura i sobre les relacions interculturals, dins un context social com l’actual, al que les migracions han portat a que persones de diferents entorns culturals s’instal·lin dins el nostre, i sobre la manera en què ha de tenir encaix aquesta diversitat cultural no exempta de conflicte, requereix de la capacitat d’anàlisi i reflexió necessària per no caure en tòpics i esquemes rígids, en estereotips que ens tanquin la capacitat d’acceptar opinions o de no ser capaços de flexibilitzar les postures per tal d’arribar a un consens o, almenys, a conclusions negociades.

En el terreny de les relacions interculturals el debat constitueix un punt de partida per a posar en comú les concepcions que cada persona te sobre els conceptes de com s’han de mantenir aquestes relacions, malgrat que resulta clarament difícil de defugir d’una certa concepció etnocèntrica a l’hora de plantejar les nostres opinions, ja que com he dit abans els nostres esquemes cognitius, la manera com representem la realitat, la plantegem i ens relacionem amb el nostre entorn, es basa en bona mida en allò que hem rebut de la nostra cultura, entesa aquesta en un sentit ampli, i se’ns fa difícil mantenir una perspectiva que s’allunyi de tots aquests esquemes cognitius previs.

Debatre sobre la conveniència d’usar com a material didàctic per tractar la interculturalitat jocs com el que ens proposa aquesta web: http://www.kickamigrant.com/ , la pretensió del qual és la de fer una reflexió sobre el què suposa la immigració i treure arguments a aquells que hi veuen amb l’immigrant una amenaça econòmica, o http://www.newsgaming.com/games/index12.htm que ens proposa comprovar com la violència genera més violència, afegeix una dificultat interpretativa, ja que si bé per exemple en aquest moment jo mateix estic donant un significat determinat al simbolisme dels jocs, hom, com s’ha demostrat a aquest exercici, pot fer una interpretació molt diferent mediatitzada pels esquemes cognitius particulars, i que pot donar com a resultat una visió dels objectius o continguts d’aquests jocs totalment diferent. Així les coses, cal que l’exercici que tot debat sobre aquest tema assoleixi és el de ser capaços de que aquesta certa visió etnocèntrica no ens tregui la capacitat de criticar-la, qüestionar-la, i relativitzar-la, acceptant-la d’aquesta manera simplement com el què és: una visió particular i tant vàlida com qualsevol de les que hom pot mantenir, tal com s’ha mostrat en el debat mantingut a l’aula de l’assignatura Interculturalitat i Educació de la UOC durant aquest semestre.


J. Dewey (1933/1989). Cómo pensamos. Nueva exposición de la relación entre pensamiento y proceso educativo (p. 94). Barcelona: Paidós.

Campoamor, R., (1886). Antología poética. Madrid: Marenostrum (2005)

Perinat, A. Psicologia del desenvolupament I. Ed. Fundació UOC. Barcelona.

Llobera, J. Fonaments antropològics del comportament humà. Fundació UOC. Barcelona.

INICI

Les societats no son ens abstractes que sorgeixen del no res, les societats som les persones que les formem, les nostres relacions amb els altres i la manera com incorporem a la nostra actitud i comportament aquesta manera de relacionar-nos i l’ajustem a una sèrie de paràmetres culturals que hem rebut i els quals transmetrem mitjançant aquesta interrelació. Uns paràmetres culturals que no son en absolut immòbils sinó que s’enriqueixen amb el pas del temps, o amb les interrelacions amb altres societats, o amb persones provinents d’aquestes i que ens aporten una mirada diferent, uns valors culturals que de vegades poden sobtar-nos, fins i tot incomodar-nos, però que en tot cas sempre ens aportaran quelcom de nou, una nova visió que no es produiria de no esdevenir aquest intercanvi.

El fet migratori, l’arribada de persones d’altres cultures que per força hauran de conviure amb nosaltres, que formaran part del nostre veïnat i amb els quals compartirem metge a l’ambulatori, mestre dels nostres fills a l’escola, cua al banc, etc..., no hauria de representar quelcom negatiu, és un fet que s’ha de gestionar sense tenir la supèrbia de pensar que nosaltres som els rics i ells els qui han vingut a robar-nos les nostres feines, sense un sentiment de superioritat cultural que ens pugui presentar els nouvinguts com procedents d’entorns culturals inferiors als nostres, ans el contrari, i sense entrar a valorar el fet econòmic que ha impulsat la immigració, hem de ser conscients que la barreja cultural suposa un enriquiment. De fet, la riquesa cultural del nostre país es fonamenta, justament, en l’intercanvi que històricament han suposat les diferents onades d’immigració.

Parlar d’interculturalitat és parlar de relativitzar, de ser conscient que no hi ha veritats absolutes, i per tant, que no hi ha una cultura que hagi de ser hegemònica sobre una altra, sinó que es tracta de descobrir, de contactar amb altres cultures i intercanviar, tal com deia abans d’enriquir-nos, compartir experiències i de ser capaços de comunicar-nos amb qui considerem diferent, per tal que aquesta comunicació ens porti a un enteniment mutu que sigui, en definitiva, la base sobre la que es produeixi una convivència sense tensions, i que, com una bona salsa, la cultura estigui plena d’aromes diferents, d’un sabor exquisit i lligada de manera que amaneixi tot tipus de menjar de manera que aquest es converteixi en un deliciós plat.

I per tal que aquesta convivència cultural sigui viable, que aquest intercanvi es produeixi sense tensions ni discriminacions, que es produeixi un diàleg cultural real, s’ha de començar per l’educació, entenent aquesta com el procés mitjançant els qual ens formem com a persones amb la nostra participació dins diferents àmbits (família, escola, amics, etc.). Incidir en aquests àmbits promovent canvis d’actitud que generin l’acceptació de la Interculturalitat, dels avantatges i beneficis que aquesta ens aporta, i tanmateix adquirir els coneixements necessaris per a intervenir en situacions on es donen situacions multiculturals on poden aparèixer conflictes, conèixer també els recursos administratius disponibles, tant a nivell local com europeu son, potser, part de les competències que espero assolir en una assignatura com aquesta anomenada, justament, Interculturalitat i Educació.

Dins un mon on l’entorn virtual s’ha convertit en un àmbit de relacions personals on transcorre gran part del nostre temps, i d’aquesta manera forma part del nostre procés de desenvolupament, i per tant també i potser encara més acusadament, dels nens i els joves; els educadors interessats en promoure la interculturalitat de la qual parlàvem no han d’estar exempts del coneixement i ús de les noves tecnologies, ans el contrari, han de prendre aquestes com a eines per tal de fomentar aquests valors.
I de fet aquest blog, que malgrat en principi es circumscriu a un àmbit acadèmic però el seu accés és públic per a tot aquell qui arribi a conèixer la seva adreça, sigui mitjançant un cercador, sigui per recomanació, etc., no té cap gran pretensió al respecte, però d’alguna manera passa a ser una altra via per a compartir coneixements, una eina d’intercanvi cultural, i per tant d’alguna manera es converteix també en una eina educativa que, espero, serveixi també per a fomentar la Interculturalitat.